Agroecologia: una visió holística del sistema alimentari

Collita a Irlanda, c. 1897 | Robert French, National Library of Ireland | Domini públic

Si hi ha una cosa que fa humanes les persones és la cultura. La paraula cultura ve del llatí cultura, i aquest al seu torn de cultus, «cultiu, cultivat». En definitiva, les nostres primeres formes de cultura van ser els cultius. Conrear la terra és cultivar-nos a nosaltres mateixos, i és el principi, la primera llavor, de les diferents cultures que cohabiten en aquest planeta. La ciència agroecològica és la ciència que pretén recollir i entendre la cultura de la terra, la cultura de les nostres llavors i la cultura dels nostres aliments, des d’una visió holística i d’interdependència dels éssers humans i els no humans que habitem el planeta Terra.

Com a objectiu principal, l’agroecologia busca conrear la terra per alimentar les persones i oferir aquells aliments que el mateix agroecosistema, amb les seves característiques de sòl i clima, i en la seva relació mil·lenària amb les persones agricultores, pot produir en el moment que toca. I són aquest què (aliment), aquest com (formes de conrear), aquest quan (la temporada) i aquest per qui (homes i dones) els que al llarg dels anys han anat conformant la nostra cultura agrària i alimentària. Així, per exemple, què seria de la cultura catalana sense la cuina i dieta mediterrànies? Clarament ens mancaria alguna cosa. Les persones que vivim a Catalunya, en ple mar Mediterrani, estem orgulloses de tenir una cultura alimentària reconeguda per la UNESCO com a patrimoni immaterial: la dieta mediterrània.

I l’agroecologia ens recorda precisament això, que aquesta dieta ha estat conformada al llarg dels segles per la interacció de les persones cultivadores d’aliments amb els agroecosistemes mediterranis característics del nostre territori i les persones que cuinen aquests aliments amb els productes de les seves terres. Elles i ells, al seu torn, són els creadors dels paisatges cultivats que coneixem i als quals ens sentim arrelats, paisatges que conformen el nostre patrimoni agrari i que han estat, també, protagonistes de múltiples poemes i cançons: camps d’ametllers, camps d’oliveres, terrasses de conreu, murs de pedra. Cultura que compartim amb altres pobles al llarg de la mar Mediterrània, com ara França, Egipte o Palestina. De nou, la cultura conrea i recull cultures, solidaritat i intercanvis (de coneixements, de llavors).

La dieta mediterrània es basa en el consum de verdures, llegums, fruites, peix, i d’oli d’oliva com a greix essencial | Domini públic

L’agroecologia, des d’aquesta dimensió holística, ens insisteix a més que tot, absolutament tot en l’acte (o art) de conrear, recollir, transformar o preparar aliments està relacionat. Hi ha una interdependència de tots els elements que componen aquest agroecosistema alimentari, ja siguin humans o no humans. Aquesta interdependència i aquesta visió holística són, però, les que trenca el sistema alimentari industrial, fent-nos veure simplement el producte final aïllat de tota la resta, ja sigui aquest producte una llavor híbrida en mans de les persones agricultores, o una torrada de pa amb oli i tomàquet en mans de la persona que se l’està a punt de menjar. Però ni les llavors ni les torrades són productes que sorgeixen del no-res. Són elements que interaccionen amb altres elements del sistema, humans i no humans, i, sense aquesta interacció, no serien el que són o, probablement, ni tan sols existirien.

Així, per exemple, les llavors camperoles són fruit de la coevolució entre persones i plantes, amb la qual cosa s’origina el que coneixem com un dels actius més importants en l’actualitat, el coneixement tradicional. Les dones camperoles han anat seleccionant les llavors, al llarg de la història, a la recerca d’aquelles característiques que s’ajustaven millor a les seves necessitats i al seu territori. Les llavors s’han intercanviat amb diferents persones, homes i dones, i això ha generat noves llavors amb noves característiques.

Només a Catalunya hi ha en els bancs de germoplasma uns quatre mil registres d’hortalisses diferents, i no obstant això se’n comercialitzen únicament uns centenars. Aquestes llavors es conreaven, i en naixien aliments que omplien els nostres plats amb menjars que així mateix són fruit de l’intercanvi de coneixements i experiències, normalment també entre dones. La simple torrada és un aliment elaborat, fruit de la interacció de persones que conreen blat, oliveres i tomàquets, amb les seves terres, i amb gent que molen el blat o extreuen l’oli de l’oliva. Però el sistema alimentari industrial trenca cicles biològics, trenca xarxes socials properes i, sobretot, ens separa d’una part important de la nostra cultura, la cultura agrària i alimentària. És a dir, de manera artificial, l’agricultura industrial trenca les interdependències que ens uneixen al territori i amb altres humans. I veiem que les llavors, els intercanvis i les receptes són ara elements per al rescat.

El magatzem de llavors de Svalbard és un banc de llavors segur i amb mostres provinents de tot el món | Landbruks- og matdepartementet | CC BY-ND

Així, per exemple, en un sistema industrial, les llavors híbrides (varietats d’alt rendiment) pertanyen a un paquet tecnològic que es pot exportar a qualsevol racó del planeta en què hi hagi bones condicions per al cultiu (les millors terres). Estan subjectes a les lleis de propietat intel·lectual, amb la qual cosa de ser un bé comú passen a ser un bé privat i ja no es poden intercanviar. Només aquells «afortunats» que es puguin permetre (o endeutar-se) per comprar els paquets tecnològics poden cultivar. Considero aquestes lleis de propietat intel·lectual sorgides en els anys seixanta un dels primers atacs a la cultura, a la seva privatització. El coneixement tradicional, per contra, és open access i creative commons. Però, a més, d’aquestes llavors híbrides, n’hi ha per a tan sols unes poques espècies. Per la qual cosa, de les set mil espècies de cultiu que al llarg de la història han servit per alimentar la humanitat, avui dia la nostra dieta es basa fonamentalment en quatre: patata, arròs, blat de moro i blat, que ens proveeixen en més del cinquanta per cent de la nostra alimentació a escala mundial.

Amb els processos d’industrialització i urbanització de les nostres societats les nostres dietes es van fent cada vegada més pobres, homogènies i artificials, és a dir, menys saludables, en un procés que es coneix com la «transició nutricional», caracteritzada per un alt consum de greixos saturats i sucres a través d’aliments processats i productes d’origen animal. Una dieta que genera persones malaltes (només a Catalunya un de cada tres nens pateix sobrepès i està, per tant, en risc de patir malalties com la diabetis tipus II o malalties coronàries quan siguin persones adultes) i amb costos sanitaris que són externalitzats i que pagarem totes i tots. Així mateix, com que l’objectiu últim de l’agricultura industrial és produir i produir (no alimentar de manera sana i nutritiva les persones), no té en compte les necessitats dels altres components que fan possible que els cultius creixin, és a dir, els organismes que habiten el sòl, o la qualitat de les aigües del territori. D’aquesta manera empobreix els ecosistemes sobre els quals han de créixer els cultius, alhora que els contamina i també els homogeneïtza.

Això suposa una altra externalització de costos i un altre atac a les nostres cultures. Per això, des de l’agroecologia tenim una altra manera de mirar el món. La nostra filosofia no és la de produir amb la màxima eficiència, sinó la de produir aliments sans i nutritius que respectin el medi ambient i tinguin cura de les persones que els produeixen i de les que els consumeixen. L’agroecologia té com a objectiu la reproducció de l’agroecosistema, és a dir, la reproducció de la vida, i per això posa al centre les llavors, la salut de les persones i la cura del medi ambient, entre d’altres, que són els actius de la reproducció. Per fer-ho, des de la ciència agroecològica, s’introdueix el pensament holístic i la visió de sistemes en un encaix perfecte entre diferents disciplines científiques (des de la sociologia fins a la història o l’agronomia, passant per la nutrició i l’ecologia) i el coneixement de les persones agricultores, transformadores o preparadores d’aliments, amb la finalitat última de dissenyar sistemes agroalimentaris sostenibles.