Agències quàntiques

Què representa fer confluir el nostre món quotidià amb el món aparentment contra-intuïtiu de la ciència quàntica? I com s’han plantejat aquests entrellaçaments des del món de l’art?

Atraccions il·luminades de nit al parc Playland. Vancouver, 1961

Atraccions il·luminades de nit al parc Playland. Vancouver, 1961 | City of Vancouver Archives | CC BY

En aquest article explorem la potencialitat de la física quàntica a través de diferents projectes artístics i teòrics. Amb l’entrellaçament d’entitats que Sadie Plant proposa com a fil conductor, repassarem projectes on intervenen els diferents nivells d’agència i veurem com aquests interactuen i limiten amb noves tecnologies, com ara els ordinadors quàntics o les IA. Espais en què el sincronisme substitueix la linearitat, la intra-activitat ho fa amb la inter-activitat i els subjectes i les identitats s’entrellacen indistintament.

«Hi hagué un temps en què vivíem al mar. Sembla que fos ahir.
Les espècies, el sexe, la raça, la classe: en aquella època tot això no tenia cap significat.
Ni pares, ni fills. Només nosaltres mateixes, fils de germanes inseparables, càlides i molles, impossibles de distingir l’una de l’altra, magníficament aleatòries, promíscues i fusionades. Sense generacions. Ni futur, ni passat. Una extensió geogràfica infinita formada per una microxarxa de quàntums que bateguen, xarxes infinites d’unions, fugues i fusions interactives que es teixeixen a través nostre, que es donen mil voltes les unes a les altres, imprudents, supèrflues, erràtiques, negligents, inconscients, frenètiques.»

Sadie Plant, Zeros + Ones

Aquesta citació traspua de física quàntica. En aquesta, Sadie Plant descriu una causalitat fracturada, un espai pre-delimitat on les entitats constituïdes se superposen, interfereixen i s’entrellacen. No només això, sinó que, tenint en compte la gran fluïdesa de la «microxarxa de quàntums que bateguen», les diferències materials que sovint donen peu a prejudicis com els que trobem entre les espècies, els sexes, les races i les classes, ara ja no semblen importants.

Aquesta citació batega de potencialitat.

El text de Plant Zeros + Ones investiga els punts de trobada entre dones, feminismes i tecnologies de la informació, i argumenta que deslegitimen les principals suposicions de la cultura patriarcal. Amb la primera frase del seu llibre, «quan vivíem al mar» -en un pla quàntic «magníficament indiscriminat»-, Plant prepara el lector per a entendre possibilitats alternatives i múltiples d’emergir i trencar l’ordre establert.

Aquest assaig s’endinsa en el mar quàntic per tal d’indagar com el pensament i l’agència quàntiques poden alterar la nostra manera de veure i actuar en la vida quotidiana. Per fer-ho, ens cal entendre com les xarxes suposadament estranyes i l’aparent caos de la ciència quàntica -que atempten contra el sentit comú – s’entrellacen amb el món del significat, tal com passa a la cita de Plant.

«La matèria i el significat no són elements separats», escriu Karen Barad al seu llibre Meeting the Universe Halfway. Aquí és on Barad va exposar la seva teoria sobre el realisme agencial, una combinació de la filosofia del físic quàntic Niels Bohr i de reflexions provinents de les teories feministes i científiques i del post-estructuralisme, que dona com a resultat una interpretació material-discursiva de la realitat. En resum, el realisme agencial és la filosofia d’una realitat performativa formada per un conjunt d’agents que intra-actuen entre si. Segons Barad, «agència» significa la capacitat d’actuar. Al realisme agencial, tal com passa amb la mesura quàntica, les observacions i els agents d’observació humans i no-humans en relacions específiques no són separables ni independents, «som part d’aquesta mateixa natura que volem entendre».

En física quàntica, per mesurar el que es coneix com variables complementàries «calen aparells diferents i que s’excloguin entre si (per exemple, un amb peces fixes i un amb peces mòbils) per la seva definició, i per tant, aquestes variables són recíprocament determinables (quan una està ben definida, l’altra no pot estar-ho)». Per a Barad, seguint el que diu Bohr, els conceptes i significats també són aparells físics específics, «els conceptes estan definits per les circumstàncies que es requereixen per mesurar-los».

Tavga Guttstadt, estudiant de màster al Royal College of Art, va investigar sobre la discursivitat material dels aparells en la seva obra MeYouThem, com a part de l’assignatura optativa «More is Different» que ensenyo a la School of Communication. Aquesta optativa té la voluntat d’explorar el punt de intersecció entre la física quàntica i l’art i de plantejar als estudiants què passaria si haguessin de replantejar la seva obra a la placa de Petri de la sopa quàntica.

Tavga Guttstadt, MeYouThem, lents rotatòries i mirall suspès, 2019.

Tavga Guttstadt, MeYouThem, lents rotatòries i mirall suspès, 2019.

La peça de Guttstadt entreteixeix el principi complementari de Bohr a través del tòpic de la identitat pròpia. A MeYouThem, trobem quatre lents que roten per parelles a diferents velocitats i, entremig, un mirall penjat a l’alçada dels ulls: un aparell amb parts fixes i un aparell amb parts mòbils. Tot i que tant el mirall com les lents són de vidre, el primer refracta la llum i les segones la reflecteixen. Aquests aparells tenen la seva pròpia agència material i tant el mirall com les lents ens fan crear relacions diferents amb el món de maneres diverses, tot creant alguns significats i alhora excloent-ne d’altres. A MeYouThem, les pròpies identitats de les entitats sorgeixen de l’espai, en funció dels moviments constants de les lents i el mirall, però també de la llum, la gent, les coses i el continent (la sala).Per cada revolució de l’escultura, concepcions alternatives de la pròpia identitat emergeixen d’aquesta experiència. Agència i identitat ja no pertanyen únicament al món dels humans (si es que mai ho havien fet). De cop i volta, tot és observador i observat a la vegada a la placa de Petri dels fenòmens.

Per a Barad, la unitat ontològica bàsica és el fenomen. Tal com passa a MeYouThem, de Guttstadt, en el realisme agencial els subjectes co-constitutius emergeixen intra-activament dels fenòmens. La intra-acció és un concepte clau en la relació que estableix Barad entre matèria i significat, i és la constitució mútua d’agències entrellaçades. Per tant, els subjectes entrelligats no són aliens al fenomen, sinó que sorgeixen dins d’aquest. Senzillament, la intra-acció és la mescla de coses, gent i la capacitat d’acció de tot plegat.

Per aprofundir en la qüestió, podríem comparar la «intra-acció» amb un concepte més conegut: la «inter-acció». El prexif «inter-» vol dir «entre» o «enmig de», mentre que «intra-» significa «des de dins».

En el cas de les inter-accions, els objectes i els subjectes ja existeixen prèviament i sempre mantenen un cert nivell d’independència. Amb les intra-accions, els subjectes co-constitutius són part intrínseca d’un fenomen i la capacitat d’actuar també sorgeix a partir d’aquesta relació. Els subjectes entrellaçats de la intra-acció de Barad s’inspiren en l’entrellaçament quàntic, tot i que no són matemàticament equivalents. Així, per què és important la intra-acció?

I aquí és on l’agència pren protagonisme. Parlem de reformular, actuar i ser. L’agència,  la capacitat d’actuar, no existeix de manera independent però es crea a partir dels entrellaçaments. A través de les intra-accions, se’ns aplega a nosaltres i als no-humans en un mateix fenomen i a partir d’aquest moment tenim un cert grau de responsabilitat sobre aquest fenomen. Les inter-accions desvien i eludeixen la responsabilitat, perquè no sempre estem en contacte directe amb una persona o una cosa concreta. En canvi, en els sistemes ètics intra-actius, la justícia i les identitats estan en moviment i desenvolupament constant, perquè els fenòmens poden ser deslocalitzats i/o abstractes. La intra-acció, per tant, qüestiona els límits i fronteres establertes i ens ajuda a pensar en termes de sincronisme més que no pas de causa-efecte lineal, tal com passa en el món que s’esmenta a la citació de Plant.

Baum & Leahy i Rob Walker en col·laboració amb Jeremy Adcock i Sam Morley-Short, The Alien Present, escultura amb sensors de mirada i pantalla, 2017.

Baum & Leahy i Rob Walker en col·laboració amb Jeremy Adcock i Sam Morley-Short, The Alien Present, escultura amb sensors de mirada i pantalla, 2017.

L’obra The Alien Present, de Baum & Leahy i Rob Walker en col·laboració amb Jeremy Adcock i Sam Morley-Short, reflexiona sobre la fixesa dels límits i el concepte de responsabilitat agencial. Aquesta peça va ser part de la col·laboració que vaig dirigir entre el Royal College of Art, el Center for Quantum Photonics de la Universitat de Bristol i el V&A Museum, a Londres, i que reflexionava sobre art fet al entorn d’ordinadors quàntics i de què pot arribar a ser i a significar.

És una obra d’art que creix com un si fos un alienígena: set tentacles negres com el carbó apareixen i desapareixen de la terra. Es convida els membres del públic a mirar una pantalla, i per fer-ho han d’introduir el cap dins d’una obertura en el cos de l’alienígena. Quan els ulls de l’espectador fixen la mirada en la pantalla, les imatges de la pantalla es fixen mitjançant un sensor de moviment d’ulls. Les imatges són jardins anglesos perfectament retallats. Però quan la pantalla s’observa de manera indirecta a través d’uns miralls col·locats al voltant de la part superior de l’obertura, el jardí creix i es converteix en un mar verd i salvatge, a la manera d’una simulació matemàtica d’una passejada quàntica aleatòria. The Alien Present és una obra intra-activa: la pròpia obra té agència sobre els espectadors, a través de la qual els artistes es pregunten: «Si la computació quàntica és un camp de possibilitats, com l’hem de conrear? I de qui és aquest jardí?»

Aquesta peça qüestiona el paper de l’agència en el desenvolupament de la computació quàntica: una pregunta important, si tenim en compte que els ordinadors són essencialment una arma. L’agència és a mans dels científics, enginyers i corporacions que directament fabriquen ordinadors quàntics? O potser l’agència al voltant del desenvolupament dels ordinadors quàntics recau en nosaltres i en altres circumstàncies materials, incloent-hi governs nacionals i subreddits? La tensió que trobem a The Alien Present entre mirar i determinar i no-mirar i re-silvestrar, com passa quan fem jardineria, és l’equilibri entre controlar i deixar anar i uneix directament l’agència amb la responsabilitat. La jardineria esdevé alhora la metàfora el mètode pel desenvolupament de l’ús futur de la computació quàntica.

Libby Heaney, Britbot, bot de conversa en línia, instal·lació al CogX Festival, 2018.

Libby Heaney, Britbot, bot de conversa en línia, instal·lació al CogX Festival, 2018.

Per últim, la meva obra Britbot considera el concepte de «britanicitat» com un fenomen intra-actiu. Britbot és una veu i un bot de conversa activat per text que ha estat en línia durant el 2018 i 2019. Parla a la gent sobre la britanicitat i aprèn del que ells diuen. Genera textos a partir de normes i algoritmes que permeten la direcció i també la improvisació. Es va entrenar inicialment a partir de dades extretes d’un test per aconseguir la nacionalitat britànica – una versió marcadament androcèntrica, blanca i privilegiada de la història i cultura britàniques-, al principi Britbot era parcial i no representava el Regne Unit actual. Però com a sistema intra-actiu que incloïa nombrosos agents humans i no-humans, els límits que envoltaven la identitat nacional britànica van començar a decaure i fluctuar a mesura que el projecte evolucionava. S’hi van incorporar noves veus i se’n van reduir d’altres.

A mesura que Britbot aprenia de la gent que hi parlava, les dades dels algoritmes anaven canviant. El codi de conversa del bot, situat en un servidor que contenia les dades d’expressions de nombrosos humans, actuava com a agent en les converses sobre la britanicitat. Els usuaris també tenien agència sobre les paraules que aportaven al sistema: la informació sobre el Regne Unit que consideraven importants o no, i això posava de manifest la responsabilitat que tenim quan intra-actuem amb sistemes informàtics. Si la conversa es tornava absurda, cosa que passava tot sovint amb uns efectes còmics o frustrants, la responsabilitat d’aquella circumstància era de tots els agents implicats: l’algoritme, els comentaris de l’usuari en qüestió (segons el seu estat d’ànim d’aquell moment concret, la seva educació, la seva genètica, etc.), les declaracions de tots els usuaris previs (segons els seus estats d’ànim, educació, genètica, etc.) i de totes les coses, prejudicis, «fets», coneixements, esdeveniments i opinions relacionades poc o molt amb la història i cultura britàniques, que impregnen l’estructura material del nostre món, que els usuaris coneixien i decidien compartir. Molts usuaris entrellaçats van contribuir en el desenvolupament de Britbot i els nostres conceptes de britanicitat al llarg del projecte.

Si tornem a Plant, Bribot va demostrar que la britanicitat i potser  tots els fenòmens podrien ser, en definitiva, «una extensió geogràfica infinita formada per una microxarxa de quàntums que bateguen, xarxes infinites d’unions, fugues i fusions interactives que es teixeixen a través nostre, que es donen mil voltes les unes a les altres, imprudents, supèrflues, erràtiques, negligents, inconscients, frenètiques».

Aquest article té reservats tots els drets d’autoria

Vegeu comentaris0

Deixa un comentari